Crims: Morts, qui us ha mort?
Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, SA 3/11/23 - Episode Page - 56m - PDF Transcript
Tot el que sentireu en aquest programa ha passat.
Els fets i els llocs són reals.
Alguns diàlegs estan dramatitzats,
però el seu contingut consten documents
els surt de testimonis que eren al lloc dels fets.
En algunes descripcions, aquest programa podria ferir sensibilitats.
Relatem crimes reals.
La realitat i la mort no entenen de sensibilitats.
A la plaça d'Andorra a la Vella,
el clec d'una màquina de retratar trenca el silenci.
Són les 10 del matí del 18 d'octubre de 1943,
en plena Segona Guerra Mundial a Europa.
Els carrers de la ciutat estan tallats
i les escoles i botigues tancades.
El secretari del Tribunal acaba de llegir la sentència
que condemna a mort un home jove molt prim i pàlid.
Va enmanillat, brut, sense feitar i té el capcord.
El seu voltant, les autoritats i els veïns
assisteixen muts als últims instants de vida
del darrer condemnat a mort al principat d'Andorra.
Ningú demana clemència.
Hola a tothom, soc Carles Porta.
Gràcies per escoltar-nos.
La història que us explicarem avui
parla de la solitud dels homes
i d'una Andorra que ja no existeix,
que va quedar enterrada amb l'última sentència
a mort del país fa 80 anys.
És el retrat de la família de Calgastó de la Costa,
una nissaga marcada per la mala sort.
Entre moltes altres desgràcies,
el fill gran va morir assassinat d'un tret al cap
a primers d'agost de 1943, dormia a casa seva,
al mas familiar de la Costa de Ransola Canillo,
que avui continua d'empeus i intacte.
Per explicar aquesta història familiar,
ens ajudarà l'Iñaki Rubio, un escriptor Andorra
que s'ha submergit en els testimonis i arxius de l'època
i que n'ha escrit un llibre que es titula
«Los kius amor», evitat en català per com a negre
i en castellà per medusa.
Després us explicarem d'on ve la frase que donen home el llibre.
Entre tot plegat, intentarem posar llum a la foscor.
Comencem.
Grims. Per què matem?
El relat dels moments foscos de la nostra societat.
Grims. En Carles Porta.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Grims.
Machine-generated transcript that may contain inaccuracies.
Aquesta història parla de la solitud dels homes. I d'una Andorra que ja no existeix, que va quedar enterrada amb l'última sentència a mort del país, fa 80 anys. És el retrat de la família de Cal Gastó de la Costa, una nissaga marcada per la mala sort. El pare de família va perdre primer la dona amb qui havia tingut dos fills: un nen i una nena. La petita també es va morir amb només 3 anys. Va sobreviure l'Anton Areny, l'hereu. El pare es va tornar a casar i va tenir set fills més. El més petit, el Pere, es portava 26 anys amb l'hereu. La mala fortuna també es va abatre sobre el fill gran, que va morir assassinat d'un tret al cap a primers d'agost del 1943 mentre dormia a casa seva. Ens ajudarà a explicar aquesta història familiar l'Iñaki Rubio, un escriptor andorrà que s'ha submergit en els testimonis i arxius de l'època i que ha escrit un llibre que es titula "Morts, qui us ha mort?", editat per Comanegra i en castellà per Medusa.